NoguerasBlanchard

Artistes representats

Francesco Arena, Mercedes Azpilicueta, Enric Farrés Duran, Anne-Lise Coste, Leandro Erlich, Joseph Grigely, Rubén Grilo, Marine Hugonnier, Christopher Knowles, Fran Meana, Ester Partegàs, Perejaume, Wilfredo Prieto, Shimabuku, Ignacio Uriarte, Richard Wentworth

Sobre la Galeria

NoguerasBlanchard va obrir el seu primer espai al Raval de Barcelona, l'any 2004, amb l'objectiu d'oferir una visió interdisciplinar de posicions i pràctiques motivades conceptualment. La galeria té interès en establir una relació a llarg termini amb l'artista; acompanyar-lo en el desenvolupament del seu llenguatge artístic i en la producció de la seva obra al llarg dels anys. Les exposicions individuals que ofereix la galeria es complementen amb exposicions col·lectives i d'altres projectes.

El 2011 va llançar el primer "Curatorial Open Call", que se celebra anualment i és una oportunitat perquè els comissaris més joves puguin presentar les seves propostes. Altres iniciatives inclouen els "Kitchen Talks", en què es convida artistes, crítics, comissaris i d'altres agents culturals a fer xerrades informals a la galeria.

El setembre del 2012 va obrir un segon espai a Madrid per a generar nous públics, contextos i possibilitats. Situat al costat del MNCARS, el projecte fou pioner a establir, juntament amb altres galeries, un nucli galerístic que enguany ha arribat a les quinze galeries, i que es coneix com a MadridDF. A Catalunya, des de L'octubre de 2015 NoguerasBlanchard es troba ubicada en un nou espai de 540m2 a L'Hospitalet de Llobregat, en un edifici industrial que acull altres galeries i tallers d'artistes.

Expo A L I E N T O

De dj. 17 a ds. 19 set. / 10 - 20 h
Dg. 20 de set. / 10 - 15 h

Comissariat per Anna Manubens

Les primeres paraules en off de l'artista a I Hope I’m Loud when I’m Dead (2018) descriuen un atac de pànic al metro de Londres mentre, en un muntatge espasmòdic i accelerat, se succeeixen imatges del Brèxit, d'altercats als carrers, de l'elecció de Donald Trump, de l'agonia ecològica, de l'incendi de la torre Grenfell, de la denegació d'entrada a refugiats... El títol de l'exposició és un fragment de la descripció física que fa l'artista del seu cos en estat d'alerta: “Encara sento el meu cos però és com si la pell ja no hi fos. És tot nervi. Sense contorns. Bategant. Hi ha una manca intensa d’alè.”

I Hope I’m Loud when I’m Dead captura la tensió produïda per la porositat entre la cruesa del newsfeed global i la precària sensació de protecció en la intimitat. La pel·lícula indaga com es fa sostenible la intersecció entre el pànic davant del futur que auguren els esdeveniments i l'exigència d'un futur habitable, viable. 

Beatrice Gibson

Beatrice Gibson (Regne Unit, 1978) és una artista i cineasta resident a Londres. Les seves pel·lícules són de natura improvisada i experimental, explorant l'atracció entre caos i control durant el procés de realització.