El passeig del comissari Xavier Acarín
Bombon Projects: Lara Fluxà, Dilalica: Beatriz Olabarriet i Mario Santamaría, Pigment Gallery: Sito Mújica, Galeria Valid Foto BCN: Masao Yamamoto
A través de les quatre exposicions que visitarem, ens endinsarem en una consideració del cos humà i la seva representació en relació amb l’espai construït i natural. En el debat sobre les implicacions de la transició ecològica, els artistes inclosos en aquest passeig desenvolupen una reflexió crítica que avança en una transformació cultural expressada en les nostres relacions amb el fet material i les nostres formes d’habitar un paisatge danyat. En aquest procés de reparació, com podem iniciar una regeneració col·lectiva? Fins a quin punt aquesta ens posiciona com a humans desitjants? Quines formes de representació contribueixen a aprofundir en els objectius de justícia social i ambiental?
Si per a Fluxà la vinculació del cos humà en un ecosistema implica reconèixer les influències, les simbiosis i les interdependències, per a Beatriz Olabarrieta i Mario Santamaría el desconcert i la intervenció arquitectònica en l’espai inciten un mode d’edició que va més enllà de la representació, per introduir-nos en consideracions econòmiques i tecnològiques. Per la seva part, Sito Mújica s’endinsa en la imatgeria del cos humà i les seves referències clàssiques des d’una problematització de la seva construcció, combinant la intel·ligència humana i l’artificial. I en la fotografia de Masao Yamamoto trobem una composició d’elements amb els quals definir un espai d’harmonia i contrast entre cultura i natura. Com diu Hito Steyerl a «Cut! Reproduction and Recombination», un assaig referenciat a l’exposició de Dilalica, si la industrialització produeix un cos artificial i alienat, de la fàbrica al ball sincronitzat, el cos de la postproducció, del capitalisme 24/7, és un cos espasmòdic, precari, mediat digitalment, aïllat, medicat i insomne. L’alternativa que Steyerl assenyala és la cinta feta de petons censurats que apareix al film Cinema Paradiso, petons que amenacen la família i la propietat privada, que creen «vectors de passió i afecte», moments compartits de cossos que s’entrellacen i es besen en un intercanvi únic i generen un cos més, una col·lectivitat temporal. En aquest passeig ens besarem, i buscarem com els artistes ens ajuden a imaginar altres formes de relació amb l’entorn mentre ens desplacem per una de les zones més sensuals de Barcelona.
***
Xavier Acarín Wieland és comissari i docent. Els seus projectes i exposicions s'han presentat entre altres llocs, en Elastic City, The Abrons Arts Center, Knockdown Center, Wendy's Subway, PS122 Gallery a Nova York, La Ira de Déu a Buenos Aires, HIAP i Muu Gallery a Hèlsinki i en la Fundació Mies van der Rohe, Caixaforum i Galeria ADN a Barcelona. És coautor de quatre llibres Dear Helen (CCS Bard, 2014), Experience Design (Bloomsbury, 2014), Ante la Imagen (Comanegra, 2016) i Itziar Barrio (Skira, 2024). Actualment és professor en EINA i estudiant de doctorat en Goldsmiths.
***
Set comissàries i comissaris ens proposen set passejos per recórrer les galeries de Barcelona Gallery Weekend 2024 a través de les seves particulars mirades.Els set textos-guia a cura de Xavier Acarín, David Armengol, Cèlia del Diego, Carles Guerra, Sofia Lemos, Patricia Sorroche i Linda Valdés estaran disponibles aquí al setembre.
Itineraris
La feina del dibuixant: el passeig del comissari David Armengol
Galería Alegría: Jorge Diezma i Philipp Röcker, Ana Mas Projects: Michael Lawton, L21 Barcelona: Fabio Viscogliosi, ethall: Rasmus Nilausen
En descobrir el llistat d’artistes que coincidien en aquest recorregut per Galería Alegría, ethall, Ana Mas Projects i L21, vaig pensar automàticament en un petit assaig de l’escriptor i artista expressionista Alfred Kubin (1877-1959) titulat La feina del dibuixant. En aquest llibret, Kubin elogia i reivindica la pràctica d’aquell o aquella que decideix fer art a través de la simplicitat de recursos. Kubin parla d’una ploma, tinta xinesa i paper com l’únic necessari per —continua dient— «inventar criatures, imaginar i justificar coses impossibles». Torno a llegir en diagonal el llibre de Kubin i em deixo anar per les seves il·lustracions, en les quals escenes fantasmals, oníriques i simbòliques conviuen i transmeten un sentiment d’atracció i angoixa; i això, encara que no ho vulguem, sempre ens fascina una mica.
Imagino doncs les connexions entre els imaginaris plàstics de Jorge Diezma, Phillip Röcker, Rasmus Nilausen, Michael Lawton i Fabio Viscogliosi. Malgrat les diferències, tinc la sensació que les seves obres mantenen tant l’essencialitat com l’estranyament enigmàtic que defineixen l’escriptura i els dibuixos de Kubin. I no tant per la referència expressionista com per un halo de misteri que, de maneres dispars, afecten els cinc artistes: barroquisme dramàtic (Diezma), materialitat extrema (Röcker), abstracció narrativa (Lawton i Nilausen) i relat metafísic (Viscogliosi).
Però, al marge de formes i discursos, em refereixo també a la capacitat de començar una cosa de zero: una tela buida, un tros de fusta, un full…, i com, a partir d’aquí, sorgeix una idea fixa i concreta derivada d’un dubte existencial (Rasmus Nilausen), o un possible camí, un trànsit físic i narratiu cap a algun lloc imprecís (Michael Lawton), o visions que desborden la nostra comprensió, el nostre seny (Jorge Diezma), o una acumulació inesperada de materials (Phillip Rocker), o simplement veiem una sèrie d’animals humanitzats que cerquen alguna cosa (Fabio Viscogliosi). En realitat, i ja sigui des d’una narrativa figurativa explícita, una aproximació abstracta o, més aviat, mitjançant un equilibri rar entre el que podem identificar i el que no, les obres i exposicions d’aquest recorregut ens animen a connectar amb un plantejament cosmogònic. És a dir, cada artista ens mostra un univers paral·lel on conviuen l’autoreferencialitat —l’art que parla de l’art mateix— i una sèrie de missatges rotunds i poètics sobre la realitat i el present. I, gratament, ens trobem amb un pensament artístic més individual que col·lectiu, més abstret que activista, i està bé que sigui així.
***
David Armengol (Barcelona, 1974) és comissari d’exposicions, i des de 2021 s’encarrega de la direcció artística de La Capella a Barcelona, un centre dedicat a l’art emergent i definit a través d’una convocatòria de producció de projectes. Com a comissari, ha treballat en espais com CaixaForum Barcelona, Matadero Madrid, el Centre d’Art La Panera de Lleida o la Fundació Joan Miró de Barcelona. El 20219, va ser co-comissari del Pavelló d’Uruguai en la 58a edició de la Biennal de Venècia. El 2021, va publicar el llibre Art emergent: la collita i el viatge, una possible radiografia de l’art emergent a Catalunya entre els anys noranta i l’actualitat.
***
Set comissàries i comissaris ens proposen set passejos per recórrer les galeries de Barcelona Gallery Weekend 2024 a través de les seves particulars mirades. Els set textos-guia a cura de Xavier Acarín, David Armengol, Cèlia del Diego, Carles Guerra, Sofia Lemos, Patricia Sorroche i Linda Valdès estaran disponibles aquí al setembre.
La qüestió del testimoni: el passeig de la comissària Cèlia del Diego
RocioSantaCruz: Lionel Sabatté, Mayoral: Col·lectiva 1978-92 / Catalina León), 3 Punts Galeria: Jan Schüler
La qüestió del testimoni, que travessa àmbits tan diversos com la filosofia, la literatura o les pràctiques artístiques, recentment s’ha vist immersa en un canvi de paradigma afavorit pels mitjans audiovisuals i sobretot per la democratització de les noves tecnologies que propicien la publicació de la vida quotidiana a les xarxes.
La significació històrica i política del testimoni es consolida com una forma fiable d’accedir a la veritat que només es pot conèixer en primera persona durant els anys seixanta, en el context dels processos judicials del genocidi jueu. Ha estat determinant l’experiència del sistema d’extermini nazi, que va pretendre canviar el curs de la història i, al mateix temps, esborrar el rastre dels mètodes utilitzats per fer possible el canvi. És en aquest marc que la narració de la vivència abandona l’espai privat per agafar rellevància social. Comença «l’adveniment del testimoni» —en paraules d’Annette Wieviorka—, que suposa un gir radical en la construcció de la memòria del genocidi i de la noció de testimoniatge.
L’itinerari pren com a punt de partida la reflexió de Michel Foucault que estima que la cultura, més que el mitjà per fer arribar les veritats a aquells que no les veuen i en nom dels que no poden dir-les, és l’eina amb la qual revelar les polítiques de l’enunciat, els sistemes mitjançant els quals ens arriba la informació. Els projectes artístics que presenten les galeries 3 punts, Mayoral i RocioSantaCruz recullen recerques que potser a priori no tenien propòsits testimonials, però que són resignificades en la construcció de la narració. S’hi entrellacen diverses tendències: la vivència autobiogràfica a través del relat visual de Jan Schüler, que reflecteix l’Alemanya en la qual ha crescut, marcada pel nacionalsocialisme, l’antisemitisme i els camps de concentració i d’extermini; la documentació d’esdeveniments viscuts a través de l’experiència dels altres, a la mostra en la qual Vicenç Altaió revisa l’eufòria dels anys vuitanta a la Barcelona postfranquista, on es van confrontar la cultura de masses hereva del model liberal i la pedagogia social del vell comunisme; o bé una perspectiva més poètica vinculada amb la materialitat, com les teles reutilitzades que intervé Catalina León, en les quals posa en relació les marques i els indicis de la vida anterior de les teles amb l’apropiació de motius iconogràfics de la pintura italiana i d’ornaments arquitectònics, o les creacions de Lionel Sabatté a partir de la pols, els pigments i els residus trobats prop de les pintures rupestres del Cocó de la Gralla, a les Terres de l’Ebre, que posen l’accent en l’empremta del temps sobre la matèria i la connecten directament amb esdeveniments pretèrits.
***
Cèlia del Diego és responsable de Relacions Institucionals del MACBA. Ha estat directora del Centre d’Art la Panera de Lleida i del CA Tarragona Centre d’Art, directora artística de la Capella de Sant Roc i del Projecte Lumens. Decennals d’art contemporani del Museu de Valls. Ha participat de la Comissió d’adquisicions de la Col·lecció Nacional d’Art Contemporani de Catalunya. Ha coordinat ArtsLibris a Barcelona i ARCOmadrid, i ha estat adjunta de direcció de la Galeria Toni Tàpies de Barcelona.
Crítica d’art i comissària, és sotsdirectora d’Artiga. Revista de pensament i art contemporani. Ha presidit l’Associació Catalana de Crítica d’Art, i és membre de la International Association of Art Critics i l’Asociación de Directoras y Directores de Arte Cotemporáneo en España. Ha realitzat projectes a La Casa Encendida (Madrid), Palazzo della Frumentaria (Sàsser), CaixaForum (Tarragona, Lleida i Palma), Mataró Art Contemporani, Arts Santa Mònica (Barcelona), Lo Pati Centre d’Art Terres de l’Ebre i el Bòlit Centre d’Art Contemporani (Girona).
***
Set comissàries i comissaris ens proposen set passejos per recórrer les galeries de Barcelona Gallery Weekend 2024 a través de les seves particulars mirades. Els set textos-guia a cura de Xavier Acarín, David Armengol, Cèlia del Diego, Carles Guerra, Sofia Lemos, Patricia Sorroche i Linda Valdès estaran disponibles aquí al setembre.
Girs argumentals, cinc exposicions: el passeig del comissari Carles Guerra
Víctor Lope Arte Contemporáneo, ADN Galeria, Galeria Marc Domènech, Zielinsky, ProjecteSD
Anar de galeries és una expressió que entranya alguna cosa més que veure exposicions. Entrar i sortir dels establiments implica trepitjar el carrer, passar d’un barri a l’altre. Tot plegat fa l’efecte d’un muntatge fílmic. La pel·lícula que en resulta, però, és imprevisible i suma episodis molt sovint irreconciliables. Els girs de l’argument no els controla ningú. Cinc galeries a l’Eixample Esquerre donen prou material per a un llargmetratge. Els primers plans s’obren amb una barreja de ceràmiques i pintures. L’artista que exposa a la Galeria Víctor Lope és Beate Höing (Coesfeld, 1966), coneguda per la seva fina ironia, que reprèn un repertori visual més propi d’una burgesia desvergonyida, sense complexos. Tant és així que aconsegueix fer-nos dubtar. Tal vegada tot plegat és més crític del que sembla a primera vista. Ara bé, la saturació ornamental de Beate Höing no ens prepara gens ni mica per al que ve després: Eugenio Merino (Madrid, 1975) a ADN, en companyia de Julio Anaya Cabanding (Màlaga, 1987) i, encara que no formi part del programa de BGW, Robert Filiou (Sauves, 1926-Les Eyzies, 1987). La galeria de Miquel Àngel Sánchez s’ha guanyat una reputació de tocapilotes. Per això la nova versió del Federico García Lorca de Merino valdrà la pena. Em temo que la qüestió de la memòria històrica serà com la pantalla que et queda quan es bloqueja l’ordinador. O fas una apagada i reinicies, o allí et quedes per a l’eternitat. Una altra cosa, a ADN la política no és contrària al dialecte pop, ans al contrari: aquesta és la marca de la seva política. Julio Anaya seria l’última versió del programari post-pop, i s’ha de dir que la cosa es posa interessant. Però tot just en aquest punt cal desplaçar-se uns quants carrers. El passatge Mercader és com el mig quilòmetre de l’art a Barcelona. Allí s’hi trobaran propostes com les de la Galeria Marc Domènech, Zielinsky i ProjecteSD. Tal com diu Lluïsa Faxedas, les recuperacions feministes celebren noms als quals s’havia negat la publicitat, alhora que provoquen un entusiasme reparador. Les pintures d’Esther Boix (Llers 1927-Anglès 2014) realitzades entre el 1955 i el 1977 posen a prova aquesta fam de restitució. Serà aquesta l’exposició que redimirà una artista tan necessària com Esther Boix? Un portal més amunt, les sèries fotogràfiques de Claudio Goulart (Porto Alegre, 1954-Amsterdam, 2005) ens recordaran l’experimentalisme d’Ulises Carrión. Un tribut a l’art dels nòmades globals els cossos dels quals van somatitzar la geopolítica dels anys 1980. Per acabar, més fotografia a ProjecteSD amb un habitual de la casa, Jochen Lempert (Moers, 1958), també un dels esperits més heterodoxos i lliures. Com és habitual en ell, esperem que l’insòlit farà acte de presència en cadascuna de les seves obres. I si no, segur que val la pena igualment. Jochen Lempert no et deixa mai indiferent.
***
Carles Guerra (Amposta, 1965) és investigador, comissari independent, professor associat de la Universitat Pompeu Fabra i membre del Collège de photographie et images animés Cnap Centre national d'arts plastiques (França). Durant l'any 2023 ha estat nomenat Inaugural Visiting Professor in Catalan Studies per la New York University i l'Institut Ramon Llull. Anteriorment va ser professor convidat al Center for Curatorial Studies Bard College i altres centres internacionals.
Ha estat director de la Primavera Fotogràfica de Catalunya (2004), director de la Virreina Centre de la Imatge (2009-2011), conservador en cap del Museu d'Art Contemporani de Barcelona MACBA (2011-2013), director executiu de la Fundació Antoni Tàpies (2015-2020) i director artístic del Museu de l'Art Prohibit (des del 2023).
El seu últim projecte de recerca ha abordat la figura del psiquiatre català Francesc Tosquelles. Aquest projecte ha estat exposat al Musée Les Abattoirs, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona CCCB, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía MNCARS i The American Folk Art Museum AFAM de Nova York, sota el títol Tosquelles. Com una màquina de cosir en un camp de blat.
***
Set comissàries i comissaris ens proposen set passejos per recórrer les galeries de Barcelona Gallery Weekend 2024 a través de les seves particulars mirades. Els set textos-guia a cura de Xavier Acarín, David Armengol, Cèlia del Diego, Carles Guerra, Sofia Lemos, Patricia Sorroche i Linda Valdès estaran disponibles aquí al setembre.
Imatges més enllà de la imaginació i l’imaginari: el passeig de la comissària Sofia Lemos
Chiquita Room: Louis Porter, àngels barcelona: Lúa Coderch, Sala Parés: Michael Kenna i Toni Catany
Quines són les operacions formals amb les quals percebem alguna cosa com a imatge o realitat? Com percebem el que mirem? Susan Sontag, la inigualable crítica estatunidenca, comença la seva reflexió sobre la nostra fascinació per les imatges del passat amb l’al·legoria de la caverna de Plató, en què els humans experimenten la realitat com una sèrie d’ombres projectades sobre una paret. Com les ombres, diu, les fotografies superen i suplanten la realitat.
En el seu assaig «A la caverna de Plató», Sontag descriu com la vida s’estructura cada cop més com si sempre es veiés a través de l’objectiu d’una càmera, i argumenta que la «realitat» i el seu derivat, la «imatge», són conceptes que es desplacen i canvien dins de cada cultura al llarg del temps. Escrit el 1977, el discurs de Sontag sobre l’apropiació de la realitat i la idealització de la imatge no podria haver sigut més premonitori. Com Plató, Sontag creu que les imatges poden reemplaçar les experiències de la realitat i convertint visions parcials en veritats. El «món de la imatge» es converteix doncs en una cosa més real que la realitat. En aquest passeig per les galeries, ens endinsarem en la paradoxa d’un món ric en imatges, però aparentment desproveït d’imaginació. Abordarem la diferència entre l’imaginal i l’imaginari. Situant l’arrel del significat de l’imaginal en la imatge i la seva capacitat per generar imaginaris socials, a través de les obres de quatre artistes. En distinta mesura, cada pràctica ofereix capacitats crítico-creatives d'abordar les nostres maneres passades i actuals de relacionar-nos amb les imatges. Per a Lúa Coderch, artista establerta a Barcelona, el començament d’una trobada pública, ja sigui una classe, una performance, un concert o una exposició, implica un distanciament, per imperceptible que sigui, entre l’abans i el durant: per exemple, una veu es projecta o amplifica, o una determinada disposició espacial crea les categories de públic i del que s’està veient. Aquest distanciament permet que sorgeixi una certa realitat i, amb aquesta, múltiples relacions i interaccions entre els elements presents. L’inici d’aquestes operacions formals crea una escena, la unitat de significat i acció que, segons Coderch, descriu més bé el nostre temps. En paraules de l’artista, «l’escena, aquella situació en la qual ens trobem ara, el que experimentem, sentim, pensem, amb la informació que tenim circumstancialment al nostre abast, no és només el que ens fa sentit, és també una unitat d’acció, allò a què reaccionem».
Seguint l’especulació de Coderch sobre les implicacions d’una escena a àngels barcelona, que necessàriament produeix un distanciament que intensifica la nostra atenció, ens desplaçarem a Chiquita Room, on l’artista britànic instal·lat a Londres Louis Porter examina la manifestació contemporània de la distància: la distància entre les coses, les idees i nosaltres mateixos amb el món. Es pregunta: «En l’era de la connectivitat, per què tot sembla ser tan lluny?». Prenent la noció d’aura de Walter Benjamin per descriure la nostra fascinació per les imatges del passat, Porter combina diverses tècniques fotogràfiques amb materials trobats, com ara manuals de quiromància, documentació d’eclipsis solars, exercicis victorians de trigonometria, il·lustracions enciclopèdiques i revistes de divulgació científica, per interrogar la circulació de les imatges i les tecnologies de reproducció que poblen els nostres imaginaris socials de distància i proximitat.
Finalment, a Sala Parés, un diàleg entre el fotògraf britànic Michael Kenna i l’artista mallorquí Toni Catany desplega més de setanta obres entre les seves visions singulars i personals de la ciutat de Venècia i sèries de natures mortes. Malgrat que els fotògrafs no es coneixen, les seves obres estan vinculades per una manera de mirar que es va reflectir inicialment en l’exposició «Michael Kenna, Toni Catany: Confluències», inaugurada al Centre Internacional de Fotografia Toni Catany de Llucmajor (Mallorca) el 2023.
Sontag va escriure que les fotografies tenen l’efecte de «fer-nos sentir que el món està més disponible del que realment ho està». Potser, amb els seus enfocaments dispars, aquests quatre artistes poden incitar-nos a considerar quines imatges volem reproduir avui si volem tancar la bretxa entre qui veu i què es veu sense deixar de ser conscients com es veuen les múltiples dimensions de la realitat.
***
Sofia Lemos és comissària i escriptora. Les seves línies de recerca se centren en la intersecció entre art, metafísica i ecologia, amb un enfocament específic en els programes públics i les exposicions com a mitjans per a la producció col·laborativa de coneixement. Entre 2021 i 2024, va ser comissària en TBA21-Academy, on va dirigir la beca de recerca Meandering dedicada a l'art i l'ecologia. Entre 2018 i 21, va ser comissària de programes públics i recerca en Nottingham Contemporary, on va iniciar els seus programes en viu i va mobilitzar el projecte de recerca pluriennal Sonic Continuum amb múltiples socis acadèmics. En 2020, va ser comissària associada de la 2a Biennal Internacional d'Art Contemporani de Riga¬¬-RIBOCA. Anteriorment, va comissariar performances, simposis i exposicions amb Fraeme, Galeria Municipal do Porto, Serralves Museum of Contemporary Art, David Roberts Art Foundation, i va col·laborar amb Contour biennale 8, Haus der Kulturen der Welt, PRAXES i el Museu d'Art Contemporani de Barcelona, entre altres. És editora de Meandering: Art, Ecology, and Metaphysics (Berlín: Sternb erg Press, 2024), Sonic Continuum: On the Sound and Poetics of Time (Nottingham: The Contemporary Journal, 2021), i el llibre de lectura Metabolic Rifts (Berlín: Anagram, 2019) amb Alexandra Balona. Lemos dona conferències amb regularitat i col·labora en publicacions, monografies i catàlegs d'exposicions.
***
Set comissàries i comissaris ens proposen set passejos per recórrer les galeries de Barcelona Gallery Weekend 2024 a través de les seves particulars mirades. Els set textos-guia a cura de Xavier Acarín, David Armengol, Cèlia del Diego, Carles Guerra, Sofia Lemos, Patricia Sorroche i Linda Valdès estaran disponibles aquí al setembre.
El passeig de la comissària Patricia Sorroche
House of Chappaz: Carles Congost, Galería Uxval Gochez: Yeonsu Lim, SUBURBIA CONTEMPORARY: Gianluca Iadema, Artur Ramon Art: Jordi Ortiz
«En aquest procés, aviat advertirem que la mutació del paisatge urbà implica també una mutació en el paisatge humà.»
José Luis Guerín
El 2001, una enorme grua cavava un forat al Xinès de Barcelona per construir un bloc d’habitatges. La transformació del paisatge d’aquest barri emblemàtic va ser filmada per José Luis Guerín, i va donar peu a la necessitat de repensar les ciutats i els seus paisatges, no només com a espais arquitectònics, sinó com a llocs des dels quals resignificar-nos com a societats, per no perdre’ns en laberints borgians, on el ser i les comunitats poden acabar desapareixent.
L’arquitectura de la ciutat, el seu deambular, les seves interconnexions i les seves cultures formen un complex entramat de relacions sinàptiques, que miren de situar-nos en llocs de trobada comuns. Des d’una consciència d’interespècie, o en la construcció de les memòries col·lectives a partir de les singularitats, s’assumeix una relectura urgent dels discursos hegemònics de la història, visibles a les nostres ciutats. En aquests llocs, la cultura popular es converteix en lluita política, simbòlica i de resistència, per la igualtat de classe, raça i gènere. Des d’aquestes perspectives comencem a transitar entre els quatre artistes i galeries.
Des de House of Chappaz, Carles Congost apunta directament a la lluita i la defensa dels drets LGTBQ+ a través dels sons electrònics de Bronsky Beat a Smalltown Boy; en una nova assimilació del projecte que va presentar a Es Baluard, l'arpa-bust de Somerville ens recorda com els símbols són transmissió i al·legoria, i com podem entendre el folfklore i la cultura popular com a llocs de coneixement i pensament des d’on poder assumir la subversió dels discursos hegemònics entorn de la interseccionalitat de gènere.
Uxval Gallery presenta el treball de Yeonsu Lim Wrapped, que proposa un exercici de significació de la pràctica artística mateixa entorn de la simbologia monumental de les ciutats. A partir del projecte fallit de Christo i Jeanne-Claude de tapar el monument de Colom el 1975, Lim ens ofereix la possibilitat de tapar o embolicar certs monuments o escultures de la ciutat que són identitaris; però, què passaria si ocultéssim aquests símbols? Quines serien les altres històries de la ciutat? Podem imaginar-nos altres llocs fora de les posicions historicistes i antropocèntriques en què ens situa la Història? La seva pràctica ens porta directament a la proposta de Gianluca Iadema a Suburbia Gallery, que, a través d’una poètica del llenguatge visual, musical i tecnològic, a From, maybe to… ens ofereix estructures arquitectòniques complexes on crear altres memòries personals i col·lectives. A partir d’un algorisme natural i autoreferencial fusiona alguns dels seus records amb elements visuals o musicals per construir noves genealogies, records que arriben a transformar la realitat o la imaginació.
Finalment, la proposta d’Artur Ramon amb l’obra de Jordi Ortiz +373 arbres ens retorna a aquest trànsit per la ciutat perquè ens fixem en el que ens acompanya però que no sembla significar-nos. A partir d’una poètica visual, ens ofereix un deambular per la ciutat a partir de fotografies dels arbres que hi ha al nostre voltant, els mateixos que ens acompanyen en el nostre caminar, des d’una mirada ecosistèmica per arribar a reconèixer-nos en un «jo» relacional amb el que ens envolta; perquè la «mirada» també és un agent político-social que treballa per oferir unes cosmovisions noves del lloc que habitem.
***
Patricia Sorroche (Barcelona, 1980) és llicenciada en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra (2002), Màster en Museografia i Gestió del Patrimoni Cultural de la Universitat de Barcelona (2004), Postgrau en Estètica de l’Art Contemporani de la Universitat Autònoma de Barcelona (2005) i Experta en Patrimoni Cultural per la UDIMA, Universitat a distància de Madrid (2018).
El 2024 s’incorpora a l’equip del Museu Tàpies com a nova cap d’exposicions. Prèviament, va treballar des de 2004 al MACBA, Museu d’Art Contemporani de Barcelona, gestionant la Col·lecció permanent, des de Registre, i des de 2019 també com a curadora adjunta de la Col·lecció MACBA. La seva carrera professional va passar també pel Musée du Louvre, 2008-2009.
És professora convidada des de 2020 en el Màster de Gestió Cultural de la Universitat Internacional de Catalunya i ha participat en seminaris i classes d’altres universitats. Ha format part del grup Arte y Memoria, del projecte MAR/Alzar organitzat per MNCARS. Actualment, forma part del grup de pensament GOAP impulsat pel departament de filosofia de la Universitat de Barcelona. El 2021 co-funda el grup curatorial LaOtra.
***
Set comissàries i comissaris ens proposen set passejos per recórrer les galeries de Barcelona Gallery Weekend 2024 a través de les seves particulars mirades. Els set textos-guia a cura de Xavier Acarín, David Armengol, Cèlia del Diego, Carles Guerra, Sofia Lemos, Patricia Sorroche i Linda Valdès estaran disponibles aquí al setembre.
Notícies d'algun lloc: el passeig de la comissària Linda Valdés
galeria SENDA: Gino Rubert, Prats Nogueras Blanchard: Richard Wentworth, FUGA: Nieves Mingueza, Taché Art Gallery: Lluís Lleó
Estimada T, aquí hi ha unes quantes coses de les quals vull parlar amb tu. Tinc algunes notes prèvies;
[d’1] una escena en què sembla que encara no ha passat res, una tela en blanc a la qual ja li toca el pinzell (i també està passant alguna cosa al revers), i unes cariàtides contemporànies en què no veiem què aguanten amb el cap, però sí les agulles que els sostenen la roba; [de 2] una sèrie de gestos provocats per (re)trobades, algunes de fortuïtes, entre objectes que han conviscut cinquanta anys en un mateix lloc, com la d’un llibre del 1939 el títol del qual s’acaba amb la paraula guerra, i una gerra de litre que estava buida; [de 3] les retícules del paper mil·limetrat —amb la seva certesa i precisió—, fotografies antigues i altres capes d’un llenguatge propi per a una denúncia necessària; [de 4] el color de pigments purs i la matèria que fan frontera, construeixen límits que de vegades pot unir un fil vermell, de vegades l’arruga, de vegades el frec.Què ens ofereix veure tot això? A què respon? On fa que dirigim l’atenció? Què ens explica? Què ens expliquem?
Les narracions es fan presents i l’epistemologia a la qual responen o que qüestionen també. I si no es tracta tant d’explicar-se com d’implicar-se? Ja saps que tinc un període de pensar en els plecs del temps, incloent-hi el futur amb les seves múltiples possibilitats i els imaginaris que estem creant per a aquestes possibilitats. Segurament és per buscar respondre amb Fisher, una vegada més, al realisme capitalista que planteja que avui és més fàcil imaginar-se la fi del món que la fi del capitalisme.
Per tu em va arribar la referència de Morris i les seves Notícies d’enlloc. En pensar en aquest recorregut per les exposicions de Gino Rubert a la Galeria Senda [1], Richard Wentworth a Prats Nogueras Blanchard [2], Nieves Mingueza a Fuga [3] i Lluís Lleó a Taché Art Gallery [4], em plantejava les seves peces com a notícies d’alguna banda i especulava sobre una possible persona d’un altre temps que les troba. Seguint aquest fil m’he proposat indagar el que diuen de nosaltres. Ja t’aniré explicant més coses. Una abraçada.
***
Linda Valdés treballa en l’àmbit de les pràctiques artístiques des de diferents àrees, com ara la investigació, el comissariat i la docència, a vegades des de plataformes col·lectives, desenvolupant projectes amb èmfasi en la reflexió sobre els formats i les maneres de fer vinculades als continguts. És membre fundadora de la plataforma d’investigació Equipo re, des d’on treballa entorn de l’encreuament de les polítiques del cos amb les polítiques de l’arxiu. Durant 2023 ha estat resident a l’ADKDW de Colònia. Recentment ha desenvolupat el seminari “Imaginació Política. Futurar” en el programa d’estudis “Tejidos Conjuntivos” del Museu Reina Sofía (2023-2024). Ha comissariat exposicions al MACBA, Barcelona; Conde Duque, Madrid; Tabakalera, San Sebastián, i CAC de Quito, Ecuador.
***
Set comissàries i comissaris ens proposen set passejos per recórrer les galeries de Barcelona Gallery Weekend 2024 a través de les seves particulars mirades. Els set textos-guia a cura de Xavier Acarín, David Armengol, Cèlia del Diego, Carles Guerra, Sofia Lemos, Patricia Sorroche i Linda Valdés estaran disponibles aquí al setembre.