Alexander Calder, Anthony Caro, Antoni Clavé, Antoni Tàpies, Antonio Saura, Christo, Eduardo Chillida, Fernando Botero, Francis Bacon, Hans Hartung, Jaume Plensa, Joan Hernández Pijuan, Joan Miró, Joaquin Torres García, Luis Feito, Manolo Valdés, Manuel Ángeles Ortiz, Maria Blanchard, Miquel Barceló, Pablo Picasso, Rene Magritte, Salvador Dalí, Sam Francis, Sol Lewitt, Victor Vasarely
Des de la seva fundació el 1981, la prioritat de Galeria Cortina ha sigut crear una línia personal de qualitat en el món de l'art, comptant amb un equip especialitzat en Art Modern i Contemporani.
Des dels seus inicis, la galeria participa en fires nacionals i internacionals. En els darrers anys, el seu programa inclou el treball d'artistes emergents de diferents nacionalitats, a més a més d'exposicions d'artistes consolidats.
Dijous 15.09:
A partir de les 12h, inauguració per a
professionals / 18h públic general
Divenres 16 i dissabte 17.09: 11 - 20h
Diumenge 18.09: 11 - 15h
L'exposició reuneix una selecció d'obres de les principals figures d'una revolució artística internacional que es va estendre per Europa en els anys 50 i 60. Les obres giren entorn dels conceptes d'obertura, moviment i espai, allunyant-se de les categories tradicionals de pintura i escultura i de l'obra d'art convencional a través de l'experimentació i recerca de nous materials i suports, i l'obertura de l'espai artístic. Les noves idees van traspassar els límits d'una estètica purista, i els artistes es van apropiar dels materials i tecnologies de la ciència i la indústria que els van permetre explorar l'espai, la llum i el moviment.
L'exposició presenta obres d'artistes amb diferents sensibilitats, entre ells, Eusebio Sempere, Yaacov Agam, Sol Lewitt, Carlos Cruz-Deu, Jesús Broto, Yvaral, Gregorio Vardanega, Jesús Rafael Soto i Victor Vasarely.
Aquests artistes van buscar establir un diàleg entre l'art i la ciència que revelés una nova visió del món en els constants trios de canvi i moviment. La xarxa d'artistes associats als nous postulats de l'època, que tenien importants implicacions polítiques i utòpiques, desitjaven una profunda transformació del paper de l'espectador, al qual ara se li atorgava un paper actiu a través del seu compromís i interacció amb l'obra d'art.
Alexander Calder (Filadèlfia, 1898 – Nova York, 1976). Fill d’un escultor i una pintora, a meitat dels anys vint, estudia a Nova York i el 1926 es trasllada a París, on crea el Cirque Calder, una complexa obra d’art que atrau l’atenció de l’avantguarda parisenca. El 1931 crea les primeres escultures cinètiques, mogudes per motors, que Marcel Duchamp anomena “mobiles”. Aviat Calder abandona els sistemes mecànics i treballa amb mobiles suspesos moguts per les corrents d’aire, anomenats per Jean Arp “stabiles”. Calder torna als Estats Units el 1933, on fa les primeres escultures per a exterior, amb mobiles de gran escala. El 1943, una gran retrospectiva al Museum of Modern Art de Nova York el converteix en un dels grans artistes contemporanis del seu país. El 1953 torna a França on centra la seva creació en comissions d’obres de grans mides: Spirale (1958) per la seu de la Unesco a París, Flamingo (1973) pel Federal Center Plaza de Chicago. Calder mor el 1976, unes setmanes després de la inauguració de la gran retrospectiva Calder’s Universe al Whitney Museum of American Art, Nova York.
Carlos
Eduardo Cruz-Diez (Caracas, Veneçuela, 1923 -París, 2019) va ser un artista veneçolà de l'art cinètic. Va viure i va treballar a París des del 1960 fins a la
seva mort.
Cruz-Diez va proposar concebre el color com una realitat autònoma que es desenvolupa en el temps i l'espai,
sense ajuda de la forma o la necessitat de suport.
El seu treball inclou vuit
investigacions: Couleur Additive, Physichromie, Induction Chromatique,
Chromointerférence, Transchromie, Chromosaturation, Chromoscope i Couleur à l’Espace.
En
els darrers 50 anys, he insistit a portar el color a l'espai, sense suport i
sense anècdota, revelant-lo en la seva ambigüitat, com a circumstància efímera, en mutació contínua creant realitats autònomes.
Eusebio Sempere Juan
(Onil, Alacant,1923-1985) va ser un artista
multidisciplinari espanyol, representatiu del moviment cinètic.
Va ser membre dels Set
1948-1954 al costat dels següents artistes: Ángeles
Ballester Garcés,
Vicente Castellanos Giner, Vicente Fillol Roig, Juan Genovés, Vicente Gómez García, Ricardo Os de Brugada, Juan Baptista Llorenç Riera,
Joaquín Michavila i José Masiá Sellés.
La seva obra es conserva en institucions i
museus com el Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia, el Museu d'Art Modern de
Barcelona, el Museu d'Art Abstracte de Conca, el Museu Fogg de la Harvard
University, el Museu d'Art Modern de Nova York , el Museum of Modern Art, a
Atlanta; el Museu d'Hamburg, la Fundació Juan March, a Madrid, el Museu de la
Universitat d'Alacant, el Museu d'Art Contemporani d'Alacant (MACA), i el Museu
de la Solidaritat Salvador Allende a Xile.
Gregorio Vardanega (1923 - 2007) va ser un artista d'origen italià qui va treballar a Argentina i França. Vardanega i Martha Boto, la seva companya, van crear el
terme anomenat "cromocinetisme" per descriure la seva investigació
artística.
Vardanega va mostrar entusiasme per l'estudi de l'espai i
qüestionava la forma i els elements com es
presenta al món. També indagava la correlació de llum, el color, el moviment i l'espai, sumant l'electrònica al seu treball artístic.
El seu gust per l'espai i el que veia d'ell el van portar a fer-lo servir com a
inspiració per a les seves obres.
Vardanega va iniciar l'ús de colors elèctrics i transparents, espais de color,
difracció i transmissió de llum en sòlids líquids i gasos. Vardanega
va ser integrant de la Nouvelle
Tendance.
A través de la dècada
de 1950, va experimentar amb l'art cinètic,
construint obres d'art que es movien i giraven a intervals irregulars, cosa que
produïa
patrons abstractes a través de la il·luminació,
els reflexos i les ombres. També va realitzar la seva primera escultura lluminosa com a
resultat d'intentar encarnar l'univers físicament i psíquicament.
Jesús Rafael Soto (Ciutat Bolívar, Estat Bolívar,
Veneçuela - París,
França, 2005) va ser un artista
veneçolà i un dels màxims exponents de l'art
cinètic.
El
1950 es muda a París, on juntament amb Los Disidentes emprèn la recerca del moviment, que el porta a
desafiar les possibilitats perceptives de l'ull humà.
A la
dècada
de 1970 aconsegueix el seu magnum opus amb els seus famosos Penetrables on
involucra i submergeix l'espectador en una experiència viva.
Ómar Rayo Reyes (Roldanillo, Vall del Cauca,1928 - Palmira, Vall del Cauca, 2010) va ser un pintor,
gravador i escultor colombià.
L'obra de Rayo està dedicada a la figura geomètrica sense ésser
abstracte. El seu estil original, amb imatges clares, pinta objectes concrets. És un
art geomètric-òptic, que aprofita els
quadrats, els rectangles i les línies en ziga-zaga i
s'expressa amb el blanc, el negre i el vermell. Demostra que l'art geomètric
pertany tant al passat ancestral com al incert futur. Utilitzant el rastre dels
ancestres indígenes, descobreix noves maneres
d'executar i presentar els intricats laberints visuals i geomètrics.
Sol LeWitt (Hartford, Connecticut, 1928, - Nova York, 2007)va
ser un artista lligat a diversos moviments, com l'art conceptual i el
minimalisme. La pintura, el dibuix, la fotografia i les estructures (terme que
preferia el d'escultura) són els seus mitjans artístics predominants. Va ser
objecte de centenars d'exposicions individuals a museus i galeries per tot el món des del 1965.
Sol LeWitt utilitza freqüentment
estructures obertes i modulars derivades de la galleda, una forma que ho va
influir des que es va fer artista. Les seves escultures inclouen les primeres
estructures de la paret i tres projectes serials a partir dels anys 60; quatre
cubs oberts incomplets a partir dels anys 70; nombrosos trossos de fusta blancs
pintats a partir dels anys 80: L'hexàgon,
forma derivada d'un cub, estructura amb tres torres, entre d'altres així com maquetes per a les
estructures de bloc concretes a partir dels darrers anys 90.
Vásárhelyi
Győző, conegut com a Victor
Vasarely (Pécs, 1906 -
París, 1997) va ser un artista
que s'ha considerat sovint com el pare de l'op art.
Es va
entossudir a incorporar la dimensió temporal a la forma plàstica, camí ja
iniciat pels futuristes i Duchamp. La seva pintura es basa en el rigor
científic i combina les lleis de la física i el coneixement de la geometria,
juntament amb les qualitats perceptives del color i la seva influència a la percepció visual. La seva obra no es
va basar tant en la bellesa de les formes com la sorpresa visual que
produeixen, motivada per l'engany perceptiu.
Yaacov
Agam (Rishon LeZion, Mandat Britànic de Palestina
actualment Israel,1928) és un artista cinètic, plàstic i escultor israelià.
Va començar els seus estudis artístics amb el mestre Mordechai Ardon a l'Acadèmia Bezalel d'Arts i Disseny de Jerusalem, després es va traslladar a Zuric i després a l'Acadèmia d'Art Abstracte de París.
El
1950, va fer el seu primer experiment cinètic, 3 anys més tard va exposar per primera vegada i el 1955
va ser un dels partícips de la primera mostra
internacional de l'art a la galeria de Denise René a París.
La seva obra es destaca per la interactivitat que hi ha
entre artista i espectador ja que les obres d'Agam solen tenir una pantalla i
petites perforacions per les quals l'obra es veu de maneres diferents segons
l'enfocament de qui mira el seu art. D'altra banda, les escultures generalment
són d'acer inoxidable i
tenen grans dimensions.
Jean-Pierre Vasarely (1934–2002), conegut professionalment com Yvaral, va ser
un artista francès que treballava en els
camps de l'art op i l'art cinètic des de 1954. Era fill de Victor Vasarely, que va ser
un pioner de l'art op.
Yvaral
va cofundar el Groupe de Recherche
d'Art Visual (GRAV) amb Julio Le Parc,
François Morellet, Francisco Sobrino, Horacio
Garcia Rossi i Joel Stein, buscant desenvolupar un llenguatge visual abstracte
coherent compost per elements geomètrics simples.
El
1975 va encunyar la frase "Art numèric" per descriure obres d'art compostes (o
programades) segons regles o algorismes numèrics. A partir d'aquest
moment va utilitzar ordinadors per processar i manipular digitalment les
imatges, encara que les imatges finals sempre estaven pintades a mà. Va utilitzar aquesta tècnica per produir diverses
sèries
de retrats partint d'imatges reconeixibles a l'instant, com el rostre de
Marilyn Monroe, i processant-les fins al punt que esdevenen composicions
abstractes, mentre la imatge original segueix sent reconeixible.