Galeria Joan Prats

Artistes representats

Jordi Alcaraz, Pauline Bastard, Erick Beltrán, Alfons Borrell, Cabello / Carceller, Pedro Cabrita Reis, Victoria Civera, Hannah Collins, Carles Congost, Luis Gordillo, Hernández Pijuan, Annika Kahrs, Alicia Kopf, Lola Lasurt, Chema Madoz, Fabian Marcaccio, Enrique Martínez Celaya, Muntadas, Javier Peñafiel, Perejaume, Pablo del Pozo, Fernando Prats, Ràfols Casamada, Caio Reisewitz, Julião Sarmento, José María Sicilia, Teresa Solar Abboud, Juan Uslé

Sobre la Galeria

La Galeria Joan Prats ha estat, des de la seva inauguració el 1976, una de les galeries pioneres en l’escena contemporània internacional, exposant i promovent l’obra dels artistes que representa. La galeria està compromesa en difondre i facilitar la lectura dels diferents llenguatges amb els quals treballen els seus artistes, contribuint, alhora, a la realització de projectes específics.

La catifa màgica. Per a Joan de Muga

Dijous 15.09:
A partir de les 12h, inauguració per a professionals / 18h públic general
Divenres 16 i dissabte 17.09: 11 - 20h 
Diumenge 18.09: 11 - 15h

L'exposició 'La catifa màgica. Per a Joan de Muga' és un homenatge a Joan de Muga, fundador i director de la Galeria Joan Prats des de 1976, quan es va inaugurar, i fins el 2020. L'exposició reunirà obra d’artistes que han format part de la galeria des dels seus inicis fins a l'actualitat, juntament amb fotografies, cartes, vídeos i documentació, per a explicar la història de la galeria i també la de Polígrafa i d'altres projectes de Joan de Muga com la Fundació Espai Poblenou. Mostrarem obres de Miró, Calder, Brossa, Tàpies, Christo, Hannah Collins, Anthony Caro, Ràfols Casamada, Hernández Pijuan, Perejaume, Fernando Prats, Julião Sarmento, Juan Uslé o Victoria Civera entre molts altres.   

El títol de l’exposició s’inspira en un dibuix que Joan Ponç va dedicar a Joan de Muga, en el qual el retratava sobre una catifa voladora. Aquesta imatge remet al seu caràcter emprenedor i somiador, la seva passió per  viatjar i per imaginar nous projectes.     

L'exposició l'estem organitzant amb la complicitat de Carles Guerra, qui escriurà el text de la publicació que editarem posteriorment.

Albert Ràfols-Casamada

Ràfols Casamada (Barcelona, 1922-2009). La seva obra, a més de la dilatada trajectòria pictòrica que l’ha projectat internacionalment, inclou una altra faceta com poeta. Entre les últimes exposicions retrospectives, destaquen Ràfols Casamada i Maria Girona, al Museu de Montserrat, Écho. Peintures et Dessins, al Centre d’Arts Plastiques, Royan (2018), Pintura, a la Fundació Vila Casas, Barcelona, El camino del color, al Museo Esteban Vicente, Segovia, Signe d'air, a l’Instituto Cervantes, París (2016), Ràfols Casamada. Pintura 1950-2005, itinerant entre 2003 i 2009 a centres de Praga, Bratislava, Tirana, Lisboa, Roma, Guadalajara, Mèxic i Nova York, Espacios de luz, Fundación Real Casa de la Moneda, Madrid (2007), Albert Ràfols Casamada, Abadía de Santo Domingo de Silos, Burgos, Els espais del color. Pintura 1980-2003, Centre Tecla Sala, L’Hospitalet de Llobregat (2003), Ràfols Casamada, MACBA, Barcelona (2001). Va rebre la Creu de Sant Jordi (1982), el Premio Nacional de Artes Plásticas (1980), el nomenament d’Officier de l’Ordre des Arts et Lettres (1991) i el Premi Nacional d’Arts Visuals (2003). 

Alexander Calder

Alexander Calder (Filadèlfia, 1898 – Nova York, 1976). Fill d’un escultor i una pintora, a meitat dels anys vint, estudia a Nova York i el 1926 es trasllada a París, on crea el Cirque Calder, una complexa obra d’art que atrau l’atenció de l’avantguarda parisenca. El 1931 crea les  primeres escultures cinètiques, mogudes per motors, que Marcel Duchamp anomena “mobiles”.  Aviat Calder abandona els sistemes mecànics i treballa amb mobiles suspesos moguts per les corrents d’aire, anomenats per Jean Arp “stabiles”. Calder torna als Estats Units el 1933, on fa les primeres escultures per a exterior, amb mobiles de gran escala. El 1943, una gran retrospectiva al Museum of Modern Art de Nova York el converteix en un dels grans artistes contemporanis del seu país. El 1953 torna a França on centra la seva creació en comissions d’obres de grans mides: Spirale (1958) per la seu de la Unesco a París, Flamingo (1973) pel Federal Center Plaza de Chicago. Calder mor el 1976, unes setmanes després de la inauguració de la gran retrospectiva Calder’s Universe al Whitney Museum of American Art, Nova York.

Alfons Borrell

Alfons Borrell (Sabadell, Barcelona, 1931-2020). Després d’una primera etapa de formació en la pintura figurativa, s’inicià en l’abstracció el 1955, amb obres properes a l’informalisme. Allunyat de l’acadèmia, va formar part del Grup Gallot, grup iconoclasta i revolucionari vinculat a la pintura gestual. Aquesta experiència radical el va permetre trobar el seu propi camí, de sobrietat i silenci, al llarg dels 60. A partir del 1976, començà a titular les seves obres amb la data exacta de la seva finalització, a mode de diari, el mateix any que va participar en la col·lectiva Pintura 1, a la recent inaugurada Fundació Joan Miró de Barcelona, on tornaria a exposar en solitari dos anys més tard i, el 2015, amb una gran retrospectiva. Entre les seves exposicions en els darrers anys, destaca la realitzada el 2006 al Centre Cultural Santa Tecla,  L’Hospitalet de Llobregat, que va itinerar al Museu de Sabadell, l’antològica d’obra sobre paper realitzada el 2011 a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac, la realitzada el mateix any a la Fundació Vila Casas i una exposició a la Sala Trinitaris de Vilafranca del Penedès el 2018. 

Cabrita

Cabrita (Lisboa, 1956) viu i treballa a Lisboa. El seu treball ha rebut reconeixement internacional i ha esdevingut crucial per a la comprensió de l'escultura des de mitjans dels anys vuitanta. En els darrers anys destaquen les següents exposicions individuals a Fundação de Serralves Porto, CAC Málaga i Mudam de Luxemburg (2020), CGAC Santiago de Compostela (2019), Palazzo Fortuny Venècia (2017), The Arts Club de Chicago i Hôtel des Arts, Toulon (2015), Power Plant, Toronto i De Vleeshal, Middelburg, Països Baixos (2014), M Museum, Leuven (2011), Museu Coleção Berardo, Lisboa (2011), Hamburger Kunsthalle, Hamburg (2009), Carré d’Art - Musée d'art contemporain, Nîmes (2010), Museo Tamayo, Mèxic (2009), Fondazione Merz, Torí (2008), MACRO, Roma (2006), Kunsthalle Bern, i Camden Arts Centre, Londres (2004). Ha participat en importants exposicions internacionals, com ara a la Documenta IX a Kassel  (1992), la 21 i 24 Biennal de São Paulo (1994 i 1998, respectivament), la Biennal de Venècia (el 1997, el 2003 representant a Portugal i el 2013) i la 10 Biennal de Lyon (2009). El 2022 ha presentat Les Trois Grâces, al Jardin des Tuileries, París, i Field, a Chiesa di San Fantin, en ocasió de la Biennal de Venècia.

Christo

Christo (Gàbrovo, Bulgària, 1935 – Nova York, 2020) i Jeanne-Claude (Casablanca, Marroc, 1935 – Nova York 2009) van rebre reconeixement internacional per les seves accions, embolicant paisatges o arquitectura. Christo es trasllada a París el 1957 on coneix Jeanne-Claude. Comença amb les seves primeres obres embolicades, utilitzant materials pobres, que giren entorn la curiositat de l’espectador per descobrir què s’amaga dins de l’embalatge. El 1961 Christo i Jeanne-Claude realitzen el seu primer projecte en un espai públic, embolicant uns barrils al port de Colònia i, el 1962, el primer projecte a gran escala, Rideau de Fer, amb barrils de petroli a la Rue Visconti de París, en contra del Mur de Berlín. El 1964 es traslladen a Nova York, on treballen amb la Leo Castelli Gallery. Entre les seves obres de gran format destaquen la de la documenta IV (1968), Wrapped Coast (1969), Valley Curtain (1970), Running Fence (1973), Wrapped Walk Ways (1977), Surrounded Islands (1983), Pont Neuf (1984), The Umbrellas (1990), Reichstag (1995), etc. Tots aquests projectes eren desmantellats esdevenint obres d’art immaterials. Per tal de realitzar-los i mantenir la seva independència econòmica, els finançaven amb la venda de dibuixos, collages, obra gràfica, fotografies i pel·lícules

Fernando Prats

Fernando Prats (Santiago, Xile, 1967). Viu i treballa a Barcelona. La seva obra és coneguda per les accions o expedicions com Gran Sur, Illa Elefant, Antàrtida (2011). Ha participat en exposicions internacionals com la Biennal de Venècia, representant a Xile (2011); Mediations Biennale, Poznan (2012); la Biennal de Canàries, la Triennal de Xile (2009), ‘Exposición Universal del Agua’, Saragossa (2008), Espace Culturel Louis Vuitton, París, Fundació Joan Miró, Barcelona (2011); o Museo Nacional de Bellas Artes, Santiago de Xile (2004), entre altres. Compta amb obres significatives en l'espai públic, com Pou de Llum, a la Balconada de Manresa (2008); Acción Medular en homenatge al General Carlos Prats González (2017), al Museo de la Memoria y de los Derechos Humanos de Xile o Su vertical nos retiene (2019), obra monumental al Parque Metropolitano Los Cerrillos, Santiago de Xile, per la COP25. Actualment l'Ajuntament de Barcelona ha encarregat a l'artista la realització d'un projecte a la Plaça Pablo Neruda i, com a guanyador de la convocatòria per a realitzar intervencions artístiques a Fragmentos, Espacio de Arte y Memoria, presenta el projecte Aún tendría que haber luciérnagas al Museo Nacional de Colombia.

Hannah Collins

Hannah Collins (Londres, 1956). Entre 1989 i 2010, va viure i treballar a Barcelona, exposant a Galeria Joan Prats des de 1992, i actualment viu entre Londres i Almería. A més d’haver obtingut  la beca Fulbright i haver estat nominada al Premi Turner de 1993, recentment ha rebut el Premi Internacional de Fotografia SPECTRUM 2015, atorgat per la Fundació de la Baixa Saxònia, que va incloure una exposició al Sprengel Museum, que després va itinerar al Camden Art Centre de Londres i al Baltic Centre de Newcastle. Entre altres museus i centres d’art, ha exposat al Centre Pompidou París; FRAC Bretagne; Fotomuseum Winterthur; Museo UNAL, Bogotá; Kunsthalle Exnergasse, Viena; MUDAM Luxembourg; Tate Modern, Londres; Seoul Museum of Art; VOX image contemporaine, Montreal; Walker Art Center, Minneapolis; Fundación La Caixa, Madrid i Barcelona; La Laboral, Gijón; Artium, Vitoria; CAC, Málaga. El seu projecte ‘I will make up a song and sing it in a theatre with the night air above my head’ es va presentar a Galeria Joan Prats i Fundació Antoni Tàpies de Barcelona i al SFMOMA de San Francisco el 2019.

Hernández Pijuan

Hernández Pijuan (Barcelona, 1931-2005) ha estat un dels artistes catalans contemporanis més reconeguts internacionalment. Ha participat en exposicions en centres d’art internacionals i rebut nombrosos premis, com el Premio Nacional de Arte Gráfico en reconeixement a la seva trajectòria (2005), el Premi Ciutat de Barcelona d’Arts Plàstiques (2004) i el Premio Nacional de Artes Plásticas (1981). Entre les seves exposicions més destacades estan la participació a la 51 Biennal de Venècia (2005); Tornant a un lloc conegut... Hernández Pijuan 1972-2002 al MACBA, Barcelona (2003), que va itinerar pel Musée d’art et d’histoire de Neuchâtel, la Konstshalle Malmö i la Galleria d’Arte Moderna de Bolònia; Hernández Pijuan-drawings 1972-1999, al Rupertinum Museum de Salzburg (2000) i Espacios de silencio 1972-1992 al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid (1993), que es va presentar també al Museo de Monterrey, Mèxic. Recentment la seva obra s’ha mostrat a retrospectives al Altana Kultur Stiftung, Bad Homburg,  Alemanya (2011), al Moscow Museum of Modern Art (2012), al MUA d’Alacant (2019); i a col·lectives al Patio Herreriano de Valladolid, al MNAC de Barcelona, al Caixaforum de Barcelona i Madrid, l’IVAM de València, entre d’altres.

Joan Brossa

Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998), poeta, dramaturg i artista plàstic, fou un dels fundadors de la revista "Dau al Set" i autor d'una obra interdisciplinar, caracteritzada per l'experimentació amb el llenguatge i la utilització de tot tipus de tècniques i estils. En els anys 1960 va començar a col·laborar amb Miró i Tàpies i, més tard, amb altres artistes com Alfons Borrell, Chillida, José Niebla, Perejaume... Va participar en les biennals de São Paulo (1994) i de Venècia (1997) i en exposicions individuals com les realitzades al Musée d’Art Moderne de Céret i al Musée de Collioure (1990); al Centre Internacional de Poésie, Marsella; a Kunstmuseum Malmö, Suècia (1993); a la Fundació Pilar i Joan Miró de Palma de Mallorca (1994); al Museo de Arte Contemporáneo de Monterrey i al Museo de Arte Carrillo Gil de Mèxic; al Museum Fridericianum de Kassel i a la Städtische Galerie de Göppingen, Alemanya (1998), entre d’altres. Després de la seva mort, el 2001 la Fundació Joan Miró de Barcelona li va dedicar una important mostra antològica i el 2017 el MACBA va presentar Poesia Brossa, una revisió del treball de l’artista.

Joan Miró

Joan Miró (Barcelona, 1893 – Mallorca, 1983). Les obres de Joan Miró són les més universalment reconegudes de l’art contemporani. Miró va contribuir de manera molt significativa a l’art del segle XX, amb una redefinició sistemàtica del que es podia fer sobre la tela i en els camps de l’escultura, la ceràmica i el gravat. S’inicia en la pintura a través del descobriment del paisatge a Mont-roig del Camp (Tarragona). La seva primera exposició va ser el 1918 a la Sala Dalmau de Barcelona. El 1920 Miró se’n va anar a París, on s’introdueix en el moviment surrealista. Després de la Guerra Civil espanyola, torna a Palma de Mallorca, a Mont-roig i finalment a Barcelona. El 1947 es trasllada a Nova York on entra en contacte amb l’expressionisme abstracte i introdueix el gran format en la seva obra pictòrica. El 1956 s’estableix definitivament a Palma de Mallorca, on treballarà en un taller dissenyat per Josep Lluís Sert, El 1974 se li dedica una gran retrospectiva al Grand Palais de París i el 1975 s’inaugura la Fundació Joan Miró a Montjuïc. Fins a la seva mort, Miró continua creant i participant en nombroses exposicions per tot el món.

José María Sicilia

José María Sicilia (Madrid, 1954) viu i treballa a Madrid. Recentment ha exposat al Museo Casa de la Moneda y Calcografía Nacional de Madrid (2017); Musée Delacroix de París (2015), Palacete del Embarcadero de Santander (2014); Matadero Madrid i Fukushima Prefectural Museum of Art (2013); Hospital de la Caridad de Sevilla (2012), Maison Erasme de Brussel·les i Amos Anderson Art Museum d'Hèlsinki (2010); Nagasaki Prefectural Art Museum (2008). La seva obra és present en importants col·leccions públiques i privades, entre les quals destaquen: Centre Georges Pompidou, París; MOMA, Nova York; Fundació ‘la Caixa’, Barcelona; Col·lección Banco de España, Madrid; Collection Ville de Paris; MACBA, Barcelona; Galleria d’Art Moderna, Torí; MNCARS, Madrid; Museum of Modern Art, Gunma, Japó; National Gallery of Australia, Canberra; Solomon R. Guggenheim Museum, Nova York; The New York Public Library, Nova York.

Juan Uslé

Juan Uslé (Santander, 1954), viu i treballa entre Nova York i Saro (Cantàbria). Ha presentat la seva obra a la 51 Biennal de Venècia (2005), a la Documenta 9 de Kassel (1992), i a la II Biennal d’Istambul (1991), i va obtenir el 2002 el Premio Nacional de Artes Plásticas. La seva obra pictòrica i fotogràfica s’ha exposat en nombrosos museus i centres d’art com el Kunstmuseum de Bonn, el Centro Galego de Arte Contemporanea de Santiago de Compostela (2014); Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani, Palma de Mallorca, Marta Herford, Alemania (2010); Kunsthalle Emden, Alemanya (2009); MUDAM, Luxemburg, ARTIUM, Vitoria (2008); CAC, Màlaga, Domus Artium, Salamanca, Fundació La Caixa, Barcelona (2007); Salvador Dalí Museum, St Petersburg, Florida, Alburquerque Museum, New Mexico (2006); Fundación Marcelino Botín, Santander, IMMA Irish Museum of Modern Art, Dublín (2004); MNCARS, Madrid (2003); Museum Morsbroich, Leverkusen, Alemanya (2002); Museu Serralves, Porto (2001). El 2019 ha presentat una exposició d’obra sobre paper titulada Notes on SQR al MACE d’Eivissa i el 2021 l'exposició Juan Uslé. Ull i paisatge a Bombas Gens de València.

Julião Sarmento

Julião Sarmento (Lisboa, 1948-2021). Ha exposat internacionalment des de 1979. En els últims anys destaquen les següents exposicions individuals: Without al CGAC, Santiago de Compostela, 2019; The real thing al Gulbenkian de París, 2016; Guest or Host al CAAM de Gran Canaria, 2015; Lo Sguardo Selettivo a GAM de Torí, 2014; Index al MACE de Porto, 2013;  White Nights (A Retrospective) a Serralves - Museu de Arte Contemporânea de Porto, 2012; Monograph Room a la Tate Modern de Londres 2010; Grace Under Pressure a Estação Pinacoteca de São Paulo, 2009; Literal al Centro José Guerrero de Granada, 2008; i Julião Sarmento al Museum Dhondt-Dhaenens de Deurle, 2005. Ha estat present a dos Documenta (1982, 1987) i a tres Biennals de Venècia (1980, 2001 i 1997 representant Portugal). El seu treball forma part de col·leccions públiques i privades de tot el món entre les que podem destacar: The Hirshhorn Museum, Washington; Centre Georges Pompidou, París; Stedelijk Van Abbemuseum, Eindhoven; Tate Modern, Londres. Actualment es presenta l’exposició monogràfica Abstracto, Branco, Tóxico e Volátil al Museu Berardo de Lisboa.

Luis Gordillo

Luis Gordillo (Sevilla, 1934). Viu i treballa a Madrid. Ha rebut diversos premis al llarg de la seva carrera: Premio Comunidad de Madrid (2009), Premio Velázquez a las Artes Plásticas (2007), Premio Tomás Francisco Prieto de la Casa de la Moneda (1999), Medalla de oro al mérito en las Bellas Artes (1996), i Premio Nacional de Artes Plásticas (1981). Entre les seves últimes exposicions destaquen Memorándum al Museo de la Universidad de Navarra, Pamplona (2021), ...carmenmásetcéterAs..., Espacio Santa Clara, Sevilla (2019); Fotoalimentación, Museo de Arte Contemporáneo d’Alacant i Centre del Carme, València (2018); Confesión general, Koldo Mitxelena Kulturenea, San Sebastián; CGAC, Santiago de Compostela; Centro José Guerrero i Patronato de la Alhambra y Generalife, Granada; CAAC, Sevilla (2016-2017); Luis Gordillo XXL/XXI, Artium, Vitoria (2014); Horizontalia, CAC Málaga (2012); Sin título (Provisional), Fundació Suñol, Barcelona (2010); Luis Gordillo - Iceberg total, Kunstmuseum Bonn (2008); Iceberg Tropical, Luis Gordillo. Antológica 1959-2007, MNCARS, Madrid (2007). Actualment presenta l’exposició Manicromático a Espacio Santa Clara de Sevilla.

Perejaume

Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957) ha rebut el Premio Nacional de Arte Gráfico de la Real Academia de Bellas Artes, el Premio de Artes Plásticas del Ministerio de Cultura i el Premi Nacional d'Arts Visuals de la Generalitat de Catalunya. El 2014, comissarià Maniobra al MNAC de Barcelona. Ha mostrat la seva obra en exposicions com Donar Cabuda, a Filmoteca de Catalunya, Barcelona; Guardar a fora, en sèrie d’accions simultànies al Maresme; ¡Ai Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova!, La Pedrera, Barcelona; Imágenes proyectadas, CAB Centro de Arte Caja Burgos, Burgos; Amidament de Joan Coromines, Es Baluard, Palma de Mallorca, La Pedrera, Barcelona; Retrotabula, Palacio de los Condes de Gabia, Granada, Artium Vitoria. Ha participat a biennals internacionals com Prospect New Orleans (2008), Art Unlimited, Basel (2006), Biennal de Venècia (2005). Ha publicat Mareperlers i Ovaladors, Edicions 62 (2014), Paraules Locals, Tushita edicions (2015) i Treure una marededéu a ballar, Galaxia Gutenberg (2018). 

Victoria Civera

Victoria Civera (Port de Sagunt, València, 1955) viu i treballa entre Nova York i Saro, Cantàbria. Entre les seves exposicions individuals destaquen Inasible, Real Casa de la Moneda, Madrid (2019), Every Day. Ni la palabra ni el silencio, Centro de Arte Alcobendas (2017), Sueños inclinados, IVAM, València (2011), Atando el cielo, CAC, Màlaga (2010), Túnel eterno, Palacio de los Condes de Gabia, Granada (2006), i Bajo la piel, Espacio 1, MNCARS, Madrid (2005). També ha participat en exposicions a centres d’art com CGAC, Santiago de Compostela, MAS, Santander, Bombas Gens, València, Museum Boijmans Van Beuningen, Rotterdam, Caixaforum Barcelona, Mumok- Museum Moderner Kunst Stiftung Ludwig, Viena, MACBA Barcelona, The Rose Art Museum, Massachusetts, Musée d'art moderne et contemporani, Saint-Étienne Métropole, The New Museum of Modern Art, Nova York. La seva obra forma part de col·leccions d’institucions i museus com MACBA, MNCARS, IVAM, CAC Málaga, Es Baluard de Palma, Artium de Vitoria-Gasteiz, Colección Banco de España, Col·lecció “la Caixa”, Patio Herreriano de Valladolid o Col·lecció Banc Europeu. El 2022 presentarà una exposició retrospectiva al Patio Herreriano, Valladolid.