Marcos Cárdenas, Ángel Mateo Charris, Toni Catany, Garikoitz Cuevas, Carlos Díaz, Adrián Espinós, Leticia Feduchi, Lourdes Fisa, Gonzalo Goytisolo, Núria Guinovart, Rafel Joan, Ángel Marcos, José María Guerrero Medina, Anna Miquel, Carlos Morago, Marcos Palazzi, Magí Puig, Alejandro Quincoces, Miguel Rasero, Xavier Rodés, Alberto Romero, Eduard Resbier, Joseba Sánchez Zabaleta, Gonzalo Sicre, Lluís Ventós, Albert Vidal
Fundada en 1877, Sala Parés és la primera galeria establerta a Espanya i una de les de major trajectòria del món que continua en actiu. Disposa de tres espais en un edifici històric situat en el cor del Barri Gòtic de Barcelona, on exposa l’obra dels 35 artistes contemporanis amb els quals treballa.
Compta amb una àmplia selecció d’autors que s’expressen amb la pintura, especialment en el realisme i la figuració contemporanis, així com en l’abstracció i també d’uns altres que ho fan a través de l’escultura, la fotografia i el videoart, sense oblidar propostes que parteixen de la intersecció entre diverses tècniques i disciplines.
Dijous 15.09:
A partir de les 12h, inauguració per a
professionals / 18h públic general
Divenres 16 i dissabte 17.09: 11 - 20h
Diumenge 18.09: 11 - 15h
Després de dues
dècades sense exposar a Barcelona, Guillermo Pérez Villalta torna a la ciutat
comtal per presentar la seva primera exposició individual a la Sala Parés. La
mostra ocuparà diversos espais de la galeria i exhibirà treballs dels darrers
deu anys de la producció de l'artista. Seguint la línia conceptual de les
exposicions més recents de Pérez Villalta a Madrid, la mostra gira entorn de la
idea de “classicitat”, concepte present a la cultura occidental des de
l'antiguitat fins als nostres dies i objecte d'estudi, revisió i anàlisi per
part de l'artista.
Pérez Villalta
desplega un llenguatge construït a partir de la geometria, el contrast entre
els cossos i el buit, l'estudi minuciós de la llum a l'espai i es delecta en
els valors pictòrics –la pinzellada i el color “amb mescles i veladures
complexes de diversos tons per a crear una il·luminació enrarida”. La seva
pintura es mostra més abstracta en el seu significat o interpretació,
disminuint l'evocació simbòlica dels temes representats: perspectives portades
al límit, punts de fuga combinats, geometries fantàstiques, reinterpretacions,
ciutats ideals, visions oníriques i ambients metafísics. Uns de naturalesa
artística (els plaers de la cultura, la bellesa, el clàssic i el contemporani,
abstracció i figuració, el real i l'imaginari, veritat i versemblança); uns
altres de caràcter personal (raó i sentiment, individual i col·lectiu, masculí
i femení, amor i sexe, solitud i companyia); i d'ordre espiritual o filosòfic
(sagrat i profà, religions, ritus, mites, creences, al·legories, somnis). I com
una ombra que ho cobreix tot, la fugacitat, l'eternitat, la melancolia pel pas
del temps.
Guillermo Pérez Villalta (Tarifa, 1948) Pintor, arquitecte,
dibuixant, il·lustrador, dissenyador de joies i mobles, escenògraf i escriptor,
Guillermo Pérez Villalta és un artista total i un intel·lectual de l'art.
Pérez Villalta va cursar els estudis
d'Arquitectura, disciplina que exercirà una inqüestionable influència en la
concepció de la seva obra pictòrica. Al llarg dels anys seixanta i inicis dels
setanta va començar a exposar a Madrid, mostrant obres que encara conservaven
un cert regust conceptual que va acabar desembocant en una figuració
personalíssima que entronca amb el pop i la pintura metafísica de tall
mediterrani.
Des d’un bon
començament, la seva obra va ser vinculada a la Nova Figuració Madrilenya,
tendència on Pérez Villalta va erigir-se com un dels artistes protagonistes,
mostrant la seva obra de manera regular a les cèlebres Galeria Buades
i Galeria Fernando Vijande. La seva pintura, en
aquesta primera etapa, és colorista i té una forta influència manierista i
barroca, a més de pop, això fa que alguns experts l'incloguin també dins del
corrent neomanierista.
Al 1983 va
realitzar una exposició antològica a la Biblioteca Nacional. Va aconseguir el
reconeixement molt jove i, des de llavors, la seva obra ha evolucionat i
incorporat infinitat de registres i estils, introduint temàtiques que
reflexionen entorn de la història de l'art, el concepte de ‘classicitat’ i la
pintura com a laberint i portal a la reflexió del gènere humà. La seva obra forma
part de les col·leccions permanents del Museo Nacional Centro de Arte
Reina Sofía a Madrid, el Museu de Belles Arts de Bilbao o el Museo
Patio Herreriano de Valladolid, entre molts d'altres.El 2013 va donar el
seu llegat al Centro Andaluz de Arte Contemporáneo (CAAC).