Aggtelek

Aggtelek és el nom artístic del projecte de Gema Perales (Barcelona, 1982) i Xandro Vallès (Barcelona, 1978). Aggtelek plena de links, referències, apropiacionismes i conceptes de BBQ de diumenge, una proposta pictòrica que explota en diversos camps de creació i sistemes processuals, sense oblidar els referents a la pintura objectual postfordista, els microbloggins i la "net-narrative".  Experiementant amb els processos i models de narrativitat, emmagatzemen i deriven diverses lectures per construir blocs d'entesa que ràpidament són substituïts per altres idees. Un "Conceptual Macaulay Culking" (concepte que s'avorreix en la solitud quotidiana i busca un entreteniment digital) entre absurds que analitzen el propi sistema del que neixen. 

Des del 2004 han participat en exposicions individuals a diverses galeries com Hilary Crisp (Londres), Galerie Adler (Frankfort del Meno), Luis Adelantado (Miami, València, Mèxic) o Exile (Berlin), en institucions i museus com l'Instituo Cervantes ( Brussel·les), el Museu Het Domein (Sittard) o en biennals com la 2ème Biennial de Rennes (Rennes) o la X Biennal d'Estambul. El seu treball ha estat exposat internacionalment en diverses exposicions col·lectives com "Remote Viewing" a MOCA (Los Angeles) o al Mercati di Traiano a "Solo al Buio" (Roma). A més de la seva alta participació a fires d'art, han estat premiats amb l'Emerging Artist Award a Beers.Lambert (Londres 2012)

Andrew Roberts

Andrew Roberts (Tijuana, 1995) viu i treballa a Ciutat de Mèxic. La seva pràctica basada en la investigació explora el desenvolupament històric paral·lel de la tecnologia bèl·lica i la indústria de l'entreteniment, analitzant el paper de les imatges com a armes operatives dins dels mecanismes colonials, racials i extractius i les ramificacions poètiques, polítiques i estètiques en la producció de capital i mort. La seva obra empra elements dels videojocs i els gèneres populars del cinema, adoptant la forma de narrativa multimèdia i ficció especulativa, materialitzada a l'espai mitjançant animacions digitals i instal·lacions immersives en companyia d'objectes, accions i escriptura. 

La seva obra s'inclourà a la Whitney Biennial 2022: Quiet As It's Kept, que s'inaugurarà el 6 d'abril del 2022, i en una exposició individual que s'obrirà a House of Chappaz. Entre les exposicions individuals més importants hi ha Best Practice, San Diego (2022); Pequod Co., Ciutat de Mèxic (2020); i el CECUT, Tijuana (2017). Entre les exposicions col·laboratives de dues persones hi ha Delaplane, San Francisco (2021); i Saló Silicón, Ciutat de Mèxic (2021). La seva obra s'ha exposat, entre d'altres, a la 7a Biennal d'Atenes: Eclipse, Atenes (2021); el Museu Jumex, Ciutat de Mèxic (2021); kurimanzutto, Ciutat de Mèxic (2021); el Museu d'Art Contemporani de San Diego, San Diego (2018); el Centre Cultural Universitari Tlatelolco, Ciutat de Mèxic (2018); i el San Diego Art Institute (2017). Roberts és membre actiu de Deslave, un duet de comissaris i un espai de projectes dirigit per artistes.

Antoine et Manuel

Antoine i Manuel es van conèixer en una escola d'art a París en 1984. Manuel Warosz (Clermont-Ferrand, France, 1965) va estudiar disseny industrial en els Arts décoratifs mentre Antoine Audiau (Paris, France, 1964) va començar a treballar com a estilista de moda, tots dos a París. Van començar a treballar oficialment com a duo en 1993, combinant les seves múltiples habilitats per a crear imatges, tipografies, logotips, animacions de vídeo, objectes i instal·lacions.

Antonio Fernández Alvira

El treball d´Antonio Fernández Alvira òrbita al voltant dels processos constructius i de significació de les imatges que conformen el nostre entorn. Analitza i explora conceptes com la representació i el frau visual, la fragilitat i allò efímer del nostre entorn, o la creació de símbols, explorant alhora els mecanismes que permeten legitimar tot això en l'imaginari col·lectiu.
Per això pren l'arquitectura i els seus elements integrants com a generadors d'un corpus físic, que unit a l'experimentació amb els materials, li serveixen per conformar mitjançant una exploració processal i formal els seus treballs escultòrics i instal·latius.

Al llarg dels seus diversos projectes, ha aprofundit en el binomi imatge i significat, servint-se de l'ús d'eines com el fake i els displays museístics, analitzant també pes del que és acadèmic en la configuració del nostre entorn. L'exploració material i formal, unit a la fragmentació, l'arqueològic i la ruïna, conformen un fil conductor dins del seu treball, havent realitzat diverses peces i instal·lacions arquitectòniques en materials com a paper (La Dernière Lueur i L'última resplendor), o mitjançant resines , escaioles, ciment o metall (Elements per a un discurs). En els seus últims treballs ( El fluir en allò fixat) allò processual i la depuració de línies pren el protagonisme, fent que l'arquitectura esdevé orgànica, configurant i modulant els espais on aquesta cohabita a través de murs de color i estructures metàl·liques.

Carlos Sáez

Carlos Sáez (València, 1988) és un artista multidisciplinari especialitzat en mitjans digitals. El seu principal objecte d'estudi és la relació entre l'ésser humà i la tecnologia, que tendeix a desenvolupar en la seva obra alçant la pròpia estètica de la maquinària i la seva programació. En la seva línia "Maquinari Fetish", l'artista rendeix tribut a l'aparell tecnològic abandonat, especialment a la pantalla. En aquest àmbit crea peces a meitat camí entre la màquina i la relíquia en les que honora l'espai negatiu que deixa el "no-fluid" d'informació. Un dels conceptes més presents en el seu treball és el de la "llibertat morfològica" proposat en la filosofia de la extropía. Per a això se serveix de diferents mitjans com la il·lustració, vídeo, o 3D, amb els quals plasma el desig de l'ésser humà per modificar la seva aparença natural en entorns virtuals. El 2012 Carlos idea Cloaque.org, un projecte web curatorial basat en el concepte de "cadàver exquisit" en què participen artistes digitals de tot el món de forma col·laborativa.

Carlos Sáez ha exposat la seva obra a The Whitney Museum of American Art (NY), The Museum of Modern Art (NY), MAMCO (Ginebra), Museum of the Moving Image (NY), Untitled Art Fair (Miami), National Portrait Gallery (Londres), The Armory Show (NY), Transfer Gallery (NY), La Tèrmica (Màlaga), Les Naus (València) i Espai Tactel (València).

Carmen Ortiz Blanco

Una obra, intimista, reflexiva, sensible i reductiva.

Intentant aprofundir en la relació entre filosofia i art. A les sèries en què he anat treballant he buscat donar-me resposta i obrir preguntes. “Esdevenir” “Ànimes de Papallona” “Gnomon” ”Hones” reflexió al voltant del que hi ha més enllà el destí, la transcendència de l'ésser humà, el temps, els actes i les conseqüències….

El concepte esdevenir parla sobre l'enigmàtic i el descobrir. Les meves escultures que es basen en allò intel·lectual, sensible i formal, són obres metafòriques portes, construccions, que s'entreobren deixant-nos intuir l'esdevenir. Les obres d'algunes sèries treballades en planxa d'acer lacada una mena de papiroflèxia, en què, com en projectes anteriors, talls nets, precisos i subtils, doblecs, obertures dialoguen. Buscant una sensibilitat diferent de la fredor i geometria rígida. descobrim que les escultures arquitectures, portes metafísiques, realitzades en ferro un material extremadament sòlid, indaguen en allò incert, el llindar, allò transcendent.

Christto & Andrew

Christto & Andrew són Christto Sanz (San Juan Puerto Rico, 1985) i Andrew Weir (Johannesburg, Sudàfrica, 1987), un duo d'Artistes Visuals que actualment viuen i treballen entre Doha, Qatar i Copenhaguen, Dinamarca.

Diego del Pozo

Diego del Pozo (Valladolid, 1974), Travessat i agraït per les corporalitats rares i feministes, produeixo imatges, dispositius, espais, objectes… o creo situacions amb processos col·laboratius…
 
Em mobilitzen els processos que culturalment i políticament van dirigits a que sentim una determinada emoció, tot allò que té a veure amb la programació i estandardització de les emocions a les societats actuals. Faig amb i mitjançant les coreografies de gestos, afectes, les economies afectives de l'odi, de la por, del malestar, però també de l'erotisme i del desig…

Per mi són un motor la ciència ficció, així com totes aquelles estratègies per experimentar altres formes de veure i qüestionar els paràmetres de la visió i les identitats normatives. Impulsat per la crisi sistèmica en què estem immersos, intento produir i imaginar altres plasticitats, altres cossos, altres subjectivitats i altres maneres d'estar junts amb les diferents espècies i mons.

Fito Conesa

Fito Conesa (Cartagena, Espanya, 1980) és artista, educador i comissari. Viu i treballa a Barcelona.
'[...] Obsessionat amb la comunicació, amb allò desconcertant de les segones lectures i el sobre_entés, tindria prou amb un parell de parèntesis i dos accents divergents per tricotar un nou llenguatge'.

Michael Roy

El treball de Michael Roy (La Rochelle, 1973; viu i treballa entre València i París) és particularment el fer sense fer: realitzar una pel·lícula sense una càmera, crear una obra d'art a partir d'imatges o textos preexistents, una ficció basada en altres ficcions. Creua els universos, compagina universos, ens convida a apropiar-nos de les seves obres i ficcions amb el propòsit de deixar-nos a crear les nostres. Utilitza la tècnica de la cianotipia per realitzar fotografies sense càmera i presentar retrats de persones en èxtasi.

Els antecedents de les situacions que ens presenta són impossibles de desxifrar, ja que no proporciona cap informació addicional, només podem imaginar el context.

Mit Borrás

Mit Borràs és un artista transdisciplinari. El seu treball tracta sobre la idea d'adaptació, és una tesi sobre la relació de l'ésser humà amb la naturalesa i el progrés tecnològic. Rica i personal, la seva obra descriu l'impacte entre la naturalesa i els desitjos de l'ésser humà d'assolir la prosperitat plena i la transcendència a partir de la relació mistificada amb el progrés i la nostra era digital. A través del seu estudi de l'ergonomia, envolta l'espectador en un univers propi, un entorn asèptic, tou i una visió ortopèdica del futur als límits de les fronteres de la bioètica, la tecno religió, l'enginyeria d'objectes i la sexualitat en el disseny de la producció de béns de consum.   

Mitjançant una descripció holística de la realitat, el seu treball investiga les relacions d'ordre simbiòtic i naturalesa sintètiques i orgàniques entre la màquina, el cos i la naturalesa. Tant les instal·lacions com el treball audiovisual de les seves exposicions involucren l'ús d'elements inspirats en pròtesis i l'enginyeria mèdica, la indústria robòtica i la del plaer, l'autocura i la meditació que descriu com a paradigmes de la societat contemporània l'anàlisi i els fins de la qual confronta. Crea amb ells entorns inèdits i ambients delicats com limbs, entorns serens que remeten a l'alta tecnologia amb materials flexibles i sensuals, colors suaus i objectes ortopèdics. Al seu cos de treball s'estableix una percepció taoista de la realitat i de la singularitat tecnològica. Mit Borràs unifica elements ancestrals i ficticis que imprimeixen al corpus de la seva obra un caràcter totèmic i un equilibri entre allò religiós i l'era digital, allò inquietantment confortable i la incertesa sobre el futur.

Momu & No Es

El treball recent de Momu & No Es gira al voltant de la construcció d'històries, hàbits i rutines del seu entorn immediat. En qüestionar els rols socials i modificar les normes establertes, proposen altres alternatives possibles, utilitzant la ficció i l'enginy per a desenvolupar una sèrie d'històries, esdeveniments i fórmules basades en l'era post-Internet. Creant nous entorns discursius en els quals barregen textos i referències de la cultura popular.   

En el seu treball, conceben personatges i rols inspirats en persones i entitats que reflecteixen la trivialitat del nostre temps contemporani; la neurosi dels quals aconsegueix escapar de la societat i construir realitats paral·leles. La seva estètica esdevé en construccions i tècniques literàries que originen realitats temporals subjectives, que es basen en la capacitat de sublimar el que és mental de la quotidianitat, qüestionant la veritat absoluta i l'amor infinit.   

Momu & No Es s'extreuen, aïllen i agiten bruscament els elements del sistema creant una violència absurda que produeix un riure nerviós generat per la tensió. No busquen l'humor, sinó més aviat la incomoditat, el que els permet bregar amb les complexitats estipulades de l'ésser humà.

Natacha Lesueur

Natacha Lesueur (Cannes, 1971) Living and working in Paris. She studied at Villa Arson in Nice and made her first solo exhibition in 1996. In 2000, the artist won the Ricard Prize and between 2002-2003, she recieved a residency at the Villa Medici in Rome. She has exhibited in many countries around Europe, USA, Korea and China. Her works can be seen in the most prestigious public and private collections. In 2011 she had her first retrospective at the MAMCO Geneva.

Since the early nineties, the French artist Natacha Lesueur created within her photographs a world eminently enrolled to the time she is conected to without belonging in any moment to long historical journey that seems to portray. For this, Lesueur doesn’t hesitate in using different techniques and ingredients – from any type of food, ornaments, decorations, fantasies and other wonders – that engages parts of the human body to recreate images hardly classifiable in the history of photography. Disgust and a logic seduction emerges at the same time when you see the works. In Natacha’s pieces, violence can be seen coming from a scenography made with clinical precision,we see a deep gap withering these rarely photographed entire bodies that are exposed to an insurmountable quartering: that is their world and their surface. There is also a great technical expertise in the making of each image, an inventiveness that makes to these developed visions a singularity linked to its rarity and its never-failing capacity to surprise: this would be the reason why they belong to a form – the caprice – deeply rooted art and history. About photography and its eminently capricious identity.

Octavi Serra

Octavi Serra (Girona, 1990) és un artista resident a Barcelona que des de fa més de 10 anys desenvolupa el seu treball artístic a cavall l'art urbà i la fotografia. Ha estat publicat als principals mitjans de disseny i art (MoMA, Designboom, Ignant...), així com exposat a Portugal, Mèxic, Noruega, Israel formant part d'esdeveniments com la Biennal de Venècia. Al llarg dels anys el seu treball ha estat reconegut amb premis com diversos Laus, Contemporanis, DME Awards i KREAS.


Actualment lidera l'edició del diari The postraumático una editorial autoeditada crítica amb els mitjans convencionals de comunicació, es ven de forma regular a Espanya, França, Alemanya, Austràlia i Mèxic.

Ovidi Benet

Dissenyador de formació i professió, viu obsessionat amb l'interior de l'objecte, prenent-ho com a tema central de la seva pròpia declaració: l'objecte forma l'espai, l'espai és l'objecte.

En la seva obra, busca aquest canvi generacional que aconsegueixi reviure un esperit de ruptura, de ruptura amb allò establert, amb allò acadèmic.

El treball experimental dins aquest projecte es descriu com la cerca de la veritat i l'autenticitat utilitzant una varietat de materials i formes.

Pablo Durango

Pablo Durango investiga sobre les relacions entre el poder i el llenguatge des d'una perspectiva lúdica. A la seva obra podem trobar temes relacionats amb la biologies queer, filosofia cyborg o futurs/dimensions distòpiques. Focalitza el seu interès en la forma com s'estructura la realitat en una sèrie de categories concretes i la conseqüent afecció produïda als propis cossos. La performativitat del cos i la seva construcció política són temàtiques sempre presents a les seves obres, tant en objectes com en performances.

Pau proposa a les seves obres jugar amb l'especulació, la construcció d'una realitat paral·lela, la fantasia i el somieig com a formes legítimes d'extreure coneixement i produir sentits de la nostra realitat. La seva producció artística és un portal dimensional on el llenguatge es torna plàstic i allò percebut com a real o veritable esclata en infinites possibilitats formals i conceptuals.

A les seves obres lx espectadorx pot trobar una relació distorsionada amb lentorn en qüestió, i alhora replantejar-se com això influeix en la configuració de la seva identitat pròpia. Genera dispositius, implicant l'ull que mira mitjançant els afectes i la participació, i les seves obres són únicament actives quan l'espectador hi participa de forma lúdica i col·lectiva.

Sarah & Charles

Des de fa més de 15 anys, Sarah & Charles treballen en l'interstici entre la realitat i la ficció, construint instal·lacions immersives on l'espectador és alhora objecte i subjecte de la producció. Cada exposició o intervenció del duet d'artistes de Brussel·les és un viatge original durant el qual es desplega la sinopsi d'una història situada que es fa més densa a mesura que s'executa.

Actuant igual en el camp de les arts visuals, el teatre, el cinema, l'escenografia i l'espai públic, el seu treball és el fruit de les col·laboracions que resulten de les relacions que estableixen amb el públic i l'espai: exposicions, escenaris, espais públics, etc.

Vicky Uslé

En constant travessa pels codis de la pintura, l`artista Vicky Uslé (Santander, 1981) investiga les possibilitats de l`abstracció, el seu potencial poètic així com les interconnexions que aquesta produeix en el camp de la plàstica i altres llocs, doncs el seu discurs artístic està fortament lligat al medi en si però és alhora permeable a altres converses.