House of Chappaz

Les houses de voguing són espais que van néixer a Nova York entre finals dels anys 70 i mitjançats dels 80 com a llocs de seguretat per a persones que havien estat rebutjades per la societat per la seva condició LGTBIQ+. Aquestes Houses (cases en català) eren espais on donar-se suport mutu i unir-se en famílies triades, és a dir, famílies compostes per amics. Aquestes famílies eren un intent de reparar el rebuig sofert i per a subvertir tot això els seus components creaven festes en les quals el ball servia com una eina radical per a pal·liar el dolor i revolucionar les preconcepcions imposades per la societat repressora...

Aquesta és la idea de la qual parteix la concepció de House Of Chappaz, canviant les Ballrooms per l'Art Contemporani.

House Of Chappaz neix de l'evolució i transformació que ha tingut la galeria Espai Tactel des de la seva fundació en 2011, mantenint la seva essència, però ampliant el seu camp d'acció amb l'objectiu que la galeria fundada a València per Ismaël Chappaz, i a la qual en 2018 se li va afegir en equip de Toormix a Barcelona (Espai Tactel Toormix), continuï creixent, expandint-se i creant noves aliances per a continuar difonent les seves línies d'acció i idees darrere de l'art contemporani més actual. És per això que a la suma de l'equip creat i liderat per Chappaz, Oriol Armengou i Ferran Mitjans (creadors i directors de l'estudi Toormix) s'uneixi ara María Tinoco. Tinoco (directora de les galeries valencianes Mister Pink i The Blink Project, a València), després de més de 10 anys col·laborant amb la galeria Espai Tactel en diferents projectes relacionats amb l'art i el disseny, decideix sumar-se al nou projecte i passar a formar part de l'equip de direcció de House Of Chappaz.

Artistes representats:

Aggtelek, Anna Moreno, Andrew Roberts, Antoine et Manuel, Antonio Fernández Alvira, Carlos Sáez, Carmen Ortiz Blanco, Christto & Andrew, Diego de Pozo Barriuso, Fito Conesa, Michael Roy, Mit Borrás, Momu & No es, Natacha Lesueur, Octavi Serra, Ovidi Benet, Pablo Durango, Sarah & Charles, Vicky Uslé.

El vocatiu s'utilitza per invocar, cridar o anomenar una persona o cosa personificada quan ens hi dirigim. Conesa proposa una instal·lació de vídeo, composta per tres projeccions i una partitura, en què podem veure un músic, interpretant els pentagrames d'aquesta composició musical. A les tres pantalles observem el mateix protagonista però cadascuna de les escenes està gravada en diferents moments, en diferents setmanes.   

D'aquesta manera, el músic entona exactament la mateixa partitura a cadascuna de les pantalles, però l'interval de temps que hi ha, fa que la interpretació objectiva passi a convertir-se en una escena de decisions personal i intransferible. A aquest fet, Fito hi suma un element més. En aquesta partitura, el pes de la interpretació recau totalment en els textos d'expressió que l'artista proposa al músic, textos que van més enllà del TEMPS, DINÀMICA, ACCENTUACIÓ I CARÀCTER, afegint una capa dobjectivitat inusual.   

El músic ha de prendre decisions i interpretar aquestes anotacions. Tot i que s'enfrontarà aaquesta partitura 2 vegades més, l'interval de temps entre una interpretació i una altra, actuarà com a element dissuasori a l'hora d'interpretar el text d'expressió.