Galeria Marc Domènech

Centrada en promoure i defensar l’art del segle XX, l'activitat de la Galeria Marc Domènech està dirigida a treballar amb les obres més representatives dels principals artistes nacionals i internacionals d’aquest període. 

A més a més de centrar el seus esforços en aquesta línia d’avantguardes històriques, també dirigeix la seva activitat en impulsar i promoure dues línies més de treball que defineixen simultàniament també el perfil de la galeria; una d’art contemporani i una altra titulada “Artistes retrobats” centrada a recuperar artistes del passat que no se’ls hi ha fet el seu merescut reconeixement.

Artistes representats:

Pic Adrian, Esther Boix, Magda Bolumar, Francisco Bores, Georges Braque, Victor Brauner, Rafael Canogar, Agustín Cárdenas, Gaston Chaissac, Lynn Chadwick, Eduardo Chillida, Martín Chirino, Christo, Luis Claramunt, Antoni Clavé, Germán Cueto, Salvador Dalí, Óscar Domínguez, Jean Dubuffet, Xavier Escribà, Luis Feito, Luis Fernández, Angel Ferrant, Lucio Fontana, Albert Gleizes, Julio González, Juan Gris, José Guerrero, Hans Hartung, Auguste Herbin, Paul Klee, Wifredo Lam, Henri Laurens, Fernand Léger, Sol LeWitt, Jacques Lipchitz, Baltasar Lobo, Alberto Magnelli, Louis Marcoussis, André Masson, Roberto Matta, Jean Metzinger, Manolo Millares, Joan Miró, Henry Moore, Zoran Music, Manuel Ángeles Ortiz, Ana Peters, Francis Picabia, Pablo Picasso, Enric Planasdurà, Manuel Rivera, Antonio Saura, Teo Soriano, Antoni Tàpies, Joaquín Torres García, Victor Vasarely, Esteban Vicente, Vicenç Viaplana, Maria Helena Vieira da Silva, Moisès Villèlia

Es tracta de la primera exposició individual que se li dedica a l’artista des de 2006, i que torna a posar en relleu un treball que amb els anys s’ha anat fent més rellevant. La mostra inclou algunes de les seves obres més emblemàtiques pintades entre finals dels 50 i principis dels 70 - una etapa marcada pel seu allunyament del realisme naturalista i el desenvolupament d’un estil expressiu, cru i amb un fort component psicològic.

En les obres d’aquest període, l’artista, de forma molt conscient, utilitza el cromatisme i les formes figuratives contundents per a denunciar les nombroses injustícies socials que el règim franquista perpetuava i, en especial els abusos contra les dones. Esther Boix (Llers, Alt Empordà, 1927-Anglès, 2014) sempre fou una artista políticament compromesa que manifestava plàsticament la seva voluntat de centrar-se en les experiències humanes per sobre de la concepció formal de l’obra.

Durant els seixanta, va ser de les primeres artistes, al costat d’altres pioneres com Ana Peters o Mari Chordá, en preguntar-se pels rols tradicionals de les dones. Cal emmarcar també en aquest context el seu paper de líder del grup Estampa Popular de Barcelona (1965-1968) -un moviment anti-franquista vinculat a l’esquerra clandestina . La seva inquietud vers la lluita pels valors i els drets socials la van empènyer a realitzar una pintura amb fortes connotacions de denúncia que durant els primers anys 70, els “Anys durs” com ella els anomenava, va consolidar amb un estil figuratiu al llindar entre el Pop Art i el Realisme Social. La “Sèrie Dianes” (1971) i la “Sèrie del pa” (1972) són un bon exemple d’aquesta actitud reivindicativa que durant la segona meitat de la dècada-, tal i com ho demostra la “Sèrie d’Holanda” (1974-75), dóna pas a una etapa quasi abstracta dominada per un cromatisme intens i un formes amb fortes connotacions biomòrfiques.